divendres, 21 de setembre del 2012
diumenge, 3 de juny del 2012
dissabte, 19 de maig del 2012
IMATGES QUE ENS FEIEN REFLEXIONAR...
Robert Noreika, un lituà amb qui vam compartir bones estones al Camp Base. A la tornada de l'intent a cim (malgrat anar amb oxigen), vam comprovar que les dues mans mai més tornarien a ser igual. Ell encara no acabava de creure's el que li havia passat. Quan li preguntava si tornaria a repetir la decisió que va prendre, si valia la pena tot el que li havia passat per una muntanya de 8000 mt, un xic desorientat pel que li havia succït, em va mirar i em veu fluixa em va dir: "I don't know David".
A aquesta imatge, és bastant visible la inflamació a la cara. Sortosament l'edema facial, gràcies a l'edemox, no va anar a més...
ROBERT NOREIKA
r
divendres, 18 de maig del 2012
dimecres, 16 de maig del 2012
.jpg)
dimarts, 15 de maig del 2012
Hola companys i companyes!
Aquesta vegada no ens és gens fàcil
iniciar aquesta crónica, doncs definitivament hem hagut de renunciar en el
nostre intent de fer cim. Sabíem que pujàvem juntament amb tots vosaltres però
com un dia us vaig comentar, aquesta muntanya si fa un estarnut no deixa pujar
a ningú. I així ha estat.
Ens sembla que aquesta vida són
prioritats, i davant les previsions meteorològiques que ens advertien de forts
vents (ratxes de 80 km/h), vam considerar prudent no insistir. Va ser una decisió
dura, però creiem acertada. D’acord que ens sentiem definitivament aclimatats i
forts, però no ens compensava assumir uns riscos tan elevats i pagar un preu previsiblement
molt alt.
Creiem que aquesta expedició no ha estat
de bon tros cap fracàs (no ho dic ni molt menys en el sentit de la fàbula de la
guilla i els raïms), tot el contrari, una experiència vital a on hem après
qüestions molt íntimes que ens han enriquit moltíssim. Hem conegut gent molt
interessant, curiosament la nostra tenda menjador era un punt de trobada i a la
vegada de debat i d’intercanvi d’experiències a on van intervenir xilens,
alemanys, australians, mexicans, francesos, eslovacs, argentins, lituans...
molts d’ells estaven expectants de la decisió que finalment nosaltres preniem
(segurament per la presencia d’en Fernando). Durant aquests més de 30 dies hem
experimentat sensacions noves (mai viscudes anteriorment), sensacions molt
emotives sobretot vers la nostra gent (està tants dies envoltats d’aquesta
immensitat respirant com a màxim el 50% d’oxigen, amb unes condicions que no
són les més desitjables, quant a temperatures, comoditats i salut) encara que
sigui un tòpic, t’ajuden a apreciar molt més del que gaudim a la nostra terra.
Definitivament ha estat l’experiència vital més brutal que mai hagi viscut, ni
proves esportives extremes ni viatges exòtics de motxilla se li acosten.
Recordo quan vam dormir a 7200 mt, ens trobàvem forts (malgrat patir alguna petita congelació) i ens vam plantejar continuar pujant. El risc de contraure alguna dolença era important i vam renunciar, després la meteorologia ens va fer deixar la feina a mitges.
El cim haurà d’esperar… quan? El temps dirà…
En aquestes muntanyes han aflorat molts
valors. Valors com la convivència, l’esperit de superació, l’esforç, persevarància,
paciencia, el respecte cap a un mateix (tenint molta cura del teu estat i
sabent renunciar), la solidaritat, l’estima, el d’integració (de tota la gent
que estava en la mateixa situació que nosaltres)…
Com us vam dir en alguna ocasió, aquesta
experiència ha estat un autèntic experiment de laboratori, a on podríem
escriure un llibre senser de detalls i sensacions.
Ara tenim ganes que siguin les dues de la
tarda del proper divendres per tocar terres catalanes i deixar de respirar aquest
aire “pur” i sec capaç de mossegar-te els narius sense clemència, rossegar-te
els llavis amb impunitat, deixar-te sense alè fins i tot dormint, de
desgastar-te la gana sense poder digerir, glaçar-te el cos fins no sentir les
extremitats. Tenim ganes de viure a on viuen la resta de mortals, de tornar-nos a dutxar, de deixar de dormir a -10 graus, d’estar amb molèsties quasi
permanentment, de deixar de pixar en un petit recipient veient que el nou orí descongela l'anterior, de deixar de cagar faltant-me l'oxigen netejar-me amb la neu deixant-me les mans gelades. Tinc ganes de deixar-me de prendre més pastilles (ibuprofens,
hemicraneals, edemox per un petit edema que vaig tenir al principi i que ja no
cal donar-li més voltes), deixar de beure aigua bullida i menjar alguna cosa
més que no sigui arròs, tenim ganes de deixar de sentir-nos estèrils i impotents i tornar-la sentir viva...
Volem acabar, agraïnt-vos el vostre
suport, les vostres paraules han esta un alenada d’aire fresc que ens refeien
en els moments baixos i ens esperonaven encara més en els moments que estàvem
hipermotivats. Sempre més agrairem el vostre suport, ens heu fet estimar-vos i
apreciar-vos més del que prèviament podiem sentir. Aquesta expedició no hagués
estat el mateix sense vosaltres. Sense cap mena de dubte vosaltres també en formàveu part i heu aconseguit emocionar-nos.
Properament intentarem deixar-vos alguna imatge i video que us pot agradar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)