El pròxim divendres 28 de setembre al Teatre Mundial de la Bisbal d'Empordà a les 22:00 h. us donarem quatre pinzellades del que va ser una experiència molt particular durant les cinc setmanes que vam estar a l'himalàia tibetà. Alguna fotografia amb la corresponent explicació i un video de 25 minuts esperem que serveixin per fer-vos la idea del que suposa voler sobreviure a un cim de més de vuit mil metres.

A LA TORNADA, ENTREVISTA A LA BISBAL TV

Entra a l'enllaç: http://www.labisbal.tv/viatgers-17100/299-entrevista-a-david-carrasco-sobre-lintent-dascensio-al-cho-oyu-amb-en-josep-sayols-a-l-abril-maig-de-2012

ACOMIADAMENT

IMATGES QUE ENS FEIEN REFLEXIONAR...

Robert Noreika, un lituà amb qui vam compartir bones estones al Camp Base. A la tornada de l'intent a cim (malgrat anar amb oxigen), vam comprovar que les dues mans mai més tornarien a ser igual. Ell encara no acabava de creure's el que li havia passat. Quan li preguntava si tornaria a repetir la decisió que va prendre, si valia la pena tot el que li havia passat per una muntanya de 8000 mt,  un xic desorientat pel que li havia succït, em va mirar i em veu fluixa em va dir: "I don't know David".

 A la tornada del Base Avançat vam compartir l'autobús amb Juanito Oiarzabal i Carlos Pauner (també havien contractat els serveis de Thamserku Treeking) que tornaven del Shisha Pagma (també al Tibet). Mogut per la meva curiositat i el meu instint periodístic, a n'en Juanito (a la imatge, al meu costat tocant-se el munyó d'un dels dos peus mutilats) li vaig preguntar si l'edema pulmunar que havia tingut en l'intent al Shisha i  les noves congelacions li farien replantajar-se la seva continuitat als 8.000. La seva resposta va ser clara, "estoy harto de tanto sufrir, xaval... es hora de disfrutar con la família...

A aquesta imatge, és bastant visible la inflamació a la cara. Sortosament l'edema facial, gràcies a l'edemox, no va anar a més...

 Estat d'alguna de les tendes, després de dormir al camp 2 (7.200 mt). El vent a aquestes alçades és devastador.

ROBERT NOREIKA

r

PUJANT AL CAMP 2

ÚLTIMES NOTÍCIES DEL PUNT AVUI

Hola companys i companyes!

Aquesta vegada no ens és gens fàcil iniciar aquesta crónica, doncs definitivament hem hagut de renunciar en el nostre intent de fer cim. Sabíem que pujàvem juntament amb tots vosaltres però com un dia us vaig comentar, aquesta muntanya si fa un estarnut no deixa pujar a ningú. I així ha estat.

Ens sembla que aquesta vida són prioritats, i davant les previsions meteorològiques que ens advertien de forts vents (ratxes de 80 km/h), vam considerar prudent no insistir. Va ser una decisió dura, però creiem acertada. D’acord que ens sentiem definitivament aclimatats i forts, però no ens compensava assumir uns riscos tan elevats i pagar un preu previsiblement molt alt.

Creiem que aquesta expedició no ha estat de bon tros cap fracàs (no ho dic ni molt menys en el sentit de la fàbula de la guilla i els raïms), tot el contrari, una experiència vital a on hem après qüestions molt íntimes que ens han enriquit moltíssim. Hem conegut gent molt interessant, curiosament la nostra tenda menjador era un punt de trobada i a la vegada de debat i d’intercanvi d’experiències a on van intervenir xilens, alemanys, australians, mexicans, francesos, eslovacs, argentins, lituans... molts d’ells estaven expectants de la decisió que finalment nosaltres preniem (segurament per la presencia d’en Fernando). Durant aquests més de 30 dies hem experimentat sensacions noves (mai viscudes anteriorment), sensacions molt emotives sobretot vers la nostra gent (està tants dies envoltats d’aquesta immensitat respirant com a màxim el 50% d’oxigen, amb unes condicions que no són les més desitjables, quant a temperatures, comoditats i salut) encara que sigui un tòpic, t’ajuden a apreciar molt més del que gaudim a la nostra terra. Definitivament ha estat l’experiència vital més brutal que mai hagi viscut, ni proves esportives extremes ni viatges exòtics de motxilla se li acosten.

Recordo quan vam dormir a 7200 mt, ens trobàvem forts (malgrat patir alguna petita congelació) i ens vam plantejar continuar pujant. El risc de contraure alguna dolença era important i vam renunciar, després la meteorologia ens va fer deixar la feina a mitges.

 El cim haurà d’esperar… quan? El temps dirà… 

En aquestes muntanyes han aflorat molts valors. Valors com la convivència, l’esperit de superació, l’esforç, persevarància, paciencia, el respecte cap a un mateix (tenint molta cura del teu estat i sabent renunciar), la solidaritat, l’estima, el d’integració (de tota la gent que estava en la mateixa situació que nosaltres)…

Com us vam dir en alguna ocasió, aquesta experiència ha estat un autèntic experiment de laboratori, a on podríem escriure un llibre senser de detalls i sensacions.

Ara tenim ganes que siguin les dues de la tarda del proper divendres per tocar terres catalanes i deixar de respirar aquest aire “pur” i sec capaç de mossegar-te els narius sense clemència, rossegar-te els llavis amb impunitat, deixar-te sense alè fins i tot dormint, de desgastar-te la gana sense poder digerir, glaçar-te el cos fins no sentir les extremitats. Tenim ganes de viure a on viuen la resta de mortals, de tornar-nos a dutxar, de deixar de dormir a -10 graus, d’estar amb molèsties quasi permanentment, de deixar de pixar en un petit recipient veient que el nou orí descongela l'anterior, de deixar de cagar faltant-me  l'oxigen netejar-me amb la neu deixant-me les mans gelades. Tinc ganes de deixar-me de prendre més pastilles (ibuprofens, hemicraneals, edemox per un petit edema que vaig tenir al principi i que ja no cal donar-li més voltes), deixar de beure aigua bullida i menjar alguna cosa més que no sigui arròs, tenim ganes de deixar de sentir-nos estèrils i impotents i tornar-la sentir viva...

Volem acabar, agraïnt-vos el vostre suport, les vostres paraules han esta un alenada d’aire fresc que ens refeien en els moments baixos i ens esperonaven encara més en els moments que estàvem hipermotivats. Sempre més agrairem el vostre suport, ens heu fet estimar-vos i apreciar-vos més del que prèviament podiem sentir. Aquesta expedició no hagués estat el mateix sense vosaltres. Sense cap mena de dubte vosaltres també en formàveu part i heu aconseguit emocionar-nos.

Properament intentarem deixar-vos alguna imatge i video que us pot agradar.

ARRIBA L'HORA DE LA VERITAT!

Hola companys i companyes! En primer lloc dir-vos que no sabeu la il.lusió que ens fa llegir els vostres missatges de suport. Quan portes pràcticament un mes per aquestes terres, llegir les vostres paraules ens emocionen i ens fan saltar les llàgrimes, agraïm el suport de tots vosaltres que sense cap mena de vergonya comenteu el que creieu. Podríem dir que estem aïllats a dins d'una bombolla amb molt de temps per pensar amb gent que ens estimem i ens apreciem. Bé... perdoneu pel nostre "cursilisme" però és així.

Bé doncs, anem pel que anem. Fa poques hores acabem de baixar del camp 2 (7200 mt). Mai havíem tingut el Cho Oyu tan aprop, semblava que aixecant la mà el podies tocar. Tan sols 1000 mt de desnivell ens separaven (com del pàrquing de Vall Ter fins al Bastiments). Però realment són els 1000 mt més difícils de superar. Per arribar al camp 2 vam estar nou hores exprimint-nos al màxim. Després de la cascada de gel va començar a bufar un fort vent que incrementava la sensació de fred. Pel camí ens vam trobar amb algun que altre "petate" a on hi havia tendes i menjar que havien hagut de deixar a mig camí (després vam descobrir que era el material dels xilens).  Els últims dos-cents metres de desnivell que vam tenir de superar abans d'arribar al camp 2 van ser tot un suplici, el nostre caminar semblava el d'aquell senyor que per primera vegada tocava la lluna.
Hem passat una "bona" nit al camp 2 (malgrat les baixes temperatures, la dificultat en conciliar el son, i la manca de gana) fet que ens hem arribat a plantejar si avui mateix pujàvem a camp 3 a dormir (bé… a patir, perquè allà no es dorm) i intentar fer cim el dia següent. Aquest replantajament venia donat perquè sabíem que la meteorologia empitjorarà (tenim una página web que ens diu quin temps farà cada dia durant els propers cinc dies,) amb un increment bastant bèstia del vent (ja l’hem tastat i sabem que és el pitjor enemic). En Fernando Garrido, ens ho ha desaconsellat totalment tenint en compte que era la primera nit a 7200 mt.

Hi ha expedicions que tenen contractat un meteoròleg (els millors són en Victor Bahia portugués, o els suïssos) que pagant 2000 eurus tens una predicció molt més exacta que la nostra. Qui ho té contractat calla com un puta. Normal…

La baixada malgrat ser baixada, ha estat bastant dura. Primer que has d’estar atent amb els rapels, i segon que baixes amb una falta d’energia espectacular. Han estat 3 hores i mitja fins al camp 1 i 4 hores inacabables per la glacera descomposta seguit per un pedregam que no s’acaba mai fins arribar al base (sense deixar de nevar). Realment un dia dur. Però saber que arribes al base, ara en aquests moments que ja no ens fa mal de cap i podem menjar sense problemes és un plaer. Sembla mentida que a 5700 mt et sentis com a casa (la teva tenda individual, tenda menjador, en Gokul, el cuiner, que ens fa un “xafarranxos” increibles, sense passar tanta fred…).

Bé amics i amigues, creiem que hem fet una gran aclimatació (imprescindible per la nostra seguretat), però ara ens ho juguem tot a una carta. Tenim el diumenge, el dilluns i el dimarts per poder sortir del camp base i atacar cim (que serien 5 dies). La meteo decidirà (com hem dit no pinta bé, però tenim confiança que canvïi), malgrat sentir-nos molt valents i amb ganes no ens la jugarem alegrament. El dia X et jugues literalment la vida. Volem tornar-vos a veure…

Una abraçada ben forta a tots els amics i un petonàs a totes les seguidores i amigues d’aquest bloc. Sou collonuts!!!!!!! I collonudes!!!!

 Us deixem aquesta foto a on es pot veure el Cho Oyu a tocar!

NOU ARTICLE DE EL PUNT AVUI

TOCANT ELS 7000 MT

Amics, amigues, aquests dies han passat moltes cosetes interessants! Explicar-vos-ho és un dels plaers més grans que tenim en els moments de descans (camp base).

Abans d’ahir vam sortir del camp base per arribar al camp 1 i realment l’ascenció es va poder fer amb molta major “comoditat” de la que ho havíem fet la primera vegada (bona mostra que després d’una setmana al camp base ens estem aclimatant). Malgrat aquestes sis horetes de marxa a un se li fan llargues quan saps que ho hauràs de repetir un parell de vegades més. Precisament el problema dels vuit mil és que has de pujar i baixar vàries vegades pel mateix lloc (com si no costés…). A un sis mil o un set mil, vas pujant i aclimatant a l’hora progressivament, però sense haver de dormir a 6000 i a 7000 i picu vàries vegades per després tornar al base. Psicològicament es fa dur.

Doncs bé, com us deia, quan vam arribar al camp 1 (6400) amb la intenció de quedar-nos a dormir, vam instal.lar-nos en Pitu i un servidor en una tenda minúscula (típica d’alçada). Vaig encarregar-me d’anar a buscar neu amb una pala de plàstic i posar-la en una bossa d’escombraries industrial (hidratar-se en alçada és del més important per no patir en tanta mesura els efectes devastadors de l’alçada). Fer aigua tenint tanta neu sembla molt fácil però no ho és tant. Si la poses directament a l’olla fot una pudor de cremat espectacular (n’has de desfer una miqueta a foc lent per tal que es desfaci i després posar-li la resta). I la segona cosa important és quan vas a buscar neu és no fer forats com aquell que busca petroli (que és el que vaig fer jo) perquè sinó et queda un pòsit de terra que… sort que prenem omeprazol (protector gàstric). Allà dalt tampoc tens massa coses a fer, però amb la fred que fa i amb la lentitut que es desfà la neu, t’has de carregar de paciencia.

Us explicaré altres problemes de dormir i permenéixer a aquestes alçades a tall de curiositat, i que segurament les podeu trobar mitg divertides (i més no havent de suportar-les vosaltres) i per nosaltres són totalment noves.

No tens gaire gana i l’estómac no el tens massa fi, i a sobre t’has de moure en espais tan reduits que fer el sopar és tota una història. Jo li vaig proposar a n’en Pitu menjar liofilitzats. Van en una bossa i no has de rentar l’olla (que amb la fred que fa…). Doncs fet, un dia arròs provençal amb peix, i un altre dia arròs amb pollastre al curri (no caldria ser tan original...). En Pitu en va menjar dues curellades. A la que se’n va el Sol (si n’hi ha) i comença a fosquejar tot es congela. Si no poses les ampolles dins el sac, el dia següent o durant la nit no tens aigua (ja no parlo de la roba doncs ens hi posem vestits…). El problema és durant la nit quan t’has de semi incorporar per fer pipi. Amb la fred que fa ni te la trobes (jo mai he estat un superdotat, però em sembla que la tinc estardard…) i a sobre toques amb el cap al sostre de la tenda que hi ha un dit de glaç fet que quedis empernat i encara se t’encongeix més (i això que el forat del recipient és força gran) i per acabar-ho d’adobar jo que estic operat de la fimosis de vegades se t’escapa alguna goteta. Si per mala sort cau a on poses al cap, bo i que el sentit de l’olfacte a aquestes alçades queda disminuit, dorms amb un perfum que encara que tu en siguis el fabricant, és bastant desagradable. Quan intentes dormir (l’insomni és un altre hàndicap) de vegades tens la sensació que et falta l’aire (que et passi com camines és força desagradable, però quan dorms…) tens com una mena d’apneas que fan que t’ho pensis dues vegades a probar de tornar a clapar (massa fácil dinyar-la així…). Un altre problema quan t’aixeques és trobar-te a dins els narius unes costres immenses i molta mucositat (sempre que et moques surt sang) juntament amb els llavis enganxats i amb petites feridetes. Quan t’has de vestir a dins la tenda abans de sortir, tots els moviments són lents i dificultosos, et poses nerviós perquè no t’entra la bota o perquè no trobes no se què… No començo amb la pell perquè no acabaríem, només diré ressecs i arrugats (en Fernando ens comenta que qui baixa de fer un vuit mil arriba a casa consumit i fet una merda, qui es pensi que arribant amb més globus vermells estàs més fort és una autèntica falacia, l’alçada consumeix i quan no té més a on agafar es menja el propi múscul).

Explicades aquestes curiositats i sensacions, noves per nosaltres i segurament també per molts de vosaltres, us explicarem l’intent d’ascencs fins el camp 2 (7200 mt). Per primera vegada a la meva vida (en PItu alguna cosa més havia experimentat abans) vaig sentir-me un autèntic alpinista. Vam sortir equipats com si anessim a la guerra, tèrmiques (pel cos i les cames), polar, jaqueta de plumes prima i una altra de gruixuda, pantalons de treeking i gore tex a sobre, botes d’expedició, grampons, arnés amb el jumar, quatre mosquetons, un repalador, motxilla i l’espasa (el piolet). Només de sortir ja et trobes corda fixa i comences a "jumejar", però quan realment al.lucines és quan a 6800 mt et trobes una cascada de gel de més de 150 mt. i amb molts trams amb una inclinació del 75 al 80 per cent. Jumar amb una mà, cop de piolet en un altre i força amb els grampons. Amb tanta força que n’hi va haver un incomprensiblement que em va saltar. Sortosament no va ser en una de les parets pràcticament verticals. En Pitu (com veureu a la foto) em va ajudar a tornar-me’l a posar. Bufff!!! Quin "zustu"………

Quan vam superar la barrera de glaç teníem a pràcticament la nostra alçada un munt de muntanyes. Un espectacle visual increïble.

El temps però, les nostres cames, i la nostra respiració (havíem de fer vint lentes passes i aturar-nos)  veiem cada vegada més difícil poder arribar al camp dos i tornar a baixar a l’1 essent encara de dia. Finalment als voltants dels 7.000 mt. d’altitut vam decidir descendre. Fins i tot el nostre sherpa que és qui portava dues tendes les va deixar a 7100 mt. pel proper dia acabar-les de pujar.

En Fernando sempre comenta que va bé aclimatar-se fins als voltants dels 7000 mt., a partir d’aquí el desgast és tan important que millor no compensa aclimatar (amb els riscos també que comporta a nivell de salut, edemes, ictus…).

Com també diu en Fernando, “de bajar… baja hasta la mierda”, però curiosament la respiració continua dificultosa i teníem un quadre que el podríem definir com a “debilitat” (feblesa de cames, sensació d’embriaguesa, mal de cap, aquella mena de globus que us parlava). Quan ja ens aproximàvem a la cascada de gel, ens vam trobar amb una esquerda que infravalorant-la i passant per sobre d’una part que hi havia neu, vaig caure. Per fortuna no va passar res, només un cop de piolet al cap que em va rebentar una part de la jaqueta de plumes. Ara explicant-ho amb la tranquilitat d’estar al base penso amb aquelles gallines que el gall les munta i surten estarrofades amb un munt de plumes a l’aire.

Vam superar un rapel una mica complicat i llarg (d’uns 70 mt) i per tant ja estàvem fora de la barrera de gel. A partir d’aquesta alçada fins a l’1 va ser bastant terrible. Semblava que les tropes de l’exèrcit nortamericà ens atequessin. Un vent gèlid d’una força bastant important ens fuetajava i bombardejava amb uns perdigons de gel que no ens feria però ens castigava durament. L’exèrcit de Jaume I el conqueridor baixa com podia fins arribar al camp 1. Bufff!!!

Nit al camp 1 amb les condicions abans explicades, però ja conegudes. Avui una mica groguis hem baixat al base. Aquí ja s’hi comença està força bé.

La verita és que hem tornat molt contents de com ha anat tot. Sembla increible que el patiment et recompensi amb tal mena de felicitat interior (hi ha qui m’ha dit alguna vegada, però perquè et passes tantes hores corrent si et canses i pateixes? però i el després… li responc, és droga dura!).

Atenció companys! Dues cosetes importants per tal que esteu assabentats del que farem. Demà relax. Demà passat dormirem a camp 1, el dia següent dormirem a camp 2, i el següent dia tornarem directament al base (això sempre que la meteo ho permeti, doncs les perspectives no són massa bones). Si ho podem fer… estarem a punt per ATACAR EL CIM!!! Per tant si els càlculs no fallen el proper diumenge o dilluns vindrà l’hora de la veritat… AL ATAQUE!!

Hòstia!!! No ser perquè m’avanço tant, doncs encara falten molts dies i poden passar moltes coses. Però estava impacient per anunciar-vos els plans teòrics.

Per acabar us vull tornar a dir que cada missatge que rebem de vosaltres és com una espurna de felicitat. No sabeu el que s’agraeix rebre notícies dels teus (ja us he explicat vàries vegades a quin nivell està la nostra sensibilitat, no em fa cap mena de vergonya dir-vos que he plorat un munt de vegades). Hi ha dies que aquestes muntanyes se’t mengen, sembla que estiguem tancats en una mena d’hibernacle (i de vegades pitjor, una presó). Hi ha moments de molts tipus, però no sempre són bons, i t’aferres precisament amb la teva gent. Quan camines hores i hores mirant la neu, alguna cosa has de pensar… i vosaltres sou la meva força i la meva energia. Com ja us he comentat alguna vegada el què estem visquent és com un experiment de laboratori i resulta que aquest experiment m’ha fet gaudir i sentir encara més de la gent que t’aprecies o t’estimes. Una sensació molt i molt plaent.

Milers de gràcies a tots els qui ens encomaneu energia, i no ens oblidem dels més petits com l’Arnau, en NIl, la Judit, la Laia, en Damià, l'Ian ,l'Eloi, en Roger, l’Eulàlia ,en Pere i la Mariona, vosaltres també ens ajudeu molt! Molts petons!!!!! I fins d’aquí uns dies.

ARTICLE DE EL PUNT AVUI

ARRIBADA A CAMP 1

Amics, amigues, hem arribat al camp 1 (6400mt)!

Després d’un parell de dies al camp base practicant escalada en gel amb en Fernando, abans d’ahir vam pujar fins el camp 1. Vam necessitar cinc hores i mitja per arribar-hi. El primer tram va ser espectacular, una immensa glacera ens marcava el camí dibuixant-nos multitut de formes i colors (em feia pensar amb el perito moreno argentí). És com un bosc, amb arbres i matolls de gel brillants com un diamant (a les zones a on hi toca el Sol). Tens tota la sensació d’estar al cor de l’Himalaia. Però les últimes dues hores (de 6000 mt fins a 6400 mt) es van convertir en una autèntic suplici. Segurament són els 400 mt de desnivell positiu que més he patit a la meva vida en pujar. Sempre més em recordaré d’aquesta tartera empinada, esmunyedissa (fas un pas i en baixes dos) i enverinada per l’alçada. El cap se m’estallava, les cames em defellien, em faltava l’aire i tenia la sensació que en qualsevol moment podría desmaiar-me (ni tan sols em feia mal un genoll que fa mesos em molesta, les altres dolències eren molt més bèsties). Us asseguro que vaig repassar cada una de les vostres cares un munt de vegades. Cada un de vosaltres m’apretava per darrera i m’alentava que continués (una bona mostra que encara no estem prou aclimatats, malgrat que en Pitu i en Fernando estaven millor) Bufff!!!!!

Quan vam arribar a dalt, la vista era més que magnífica. Els meus ulls banyats de llàgrimes flipafen. Unes quantes tendes muntades a sobre el gel, i el cim que ens mirava ferm i impertèrrit. Vaig pensar que si no tenia ganes que l’acaronessim, un estarnut i totes les tendes surten volant cap avall. És immens, impetuós. Des del mateix camp 1 vam intuïr la cascada de gel d’uns 150 metres de llargada i amb una inclinació d’un 75%. En principi estpa equipada amb cordes fixes i l’ascens no té perquè tenir cap mena de complicació. Però fa un parell de dies als voltants del camp base vaig comprobar que fer servir el “jumar” (aparell que enganxes a la corda fixe i t’ajuda a tirar amunt) i asegurar-te  i fer un rapel assegurant-te també prèviament, tot això amb unes manobles immenses (guants sense dits que sembla que en lloc de mans tinguis un parell de munyons) amb el globus que portes a 7000 o a 8000 mt (barrera de roques) i amb el fred de fa (pots estar entre -20 a -40 graus, i ja no parlem si fa vent) no és tan fácil de fer anar. I més tinguent en compte que del camp 1 al 2 hi ha més de 30 fraccionament (més de 30 vegades que haurem de realizar aquesta operació) i més de 20 del camp tres cap a munt. Segons en Fernando haurem de treure’ns moltes vegades les manoples i quedar-nos amb els guants fins que tenim a sota per tal de poder maniobrar bé, amb el problema que això pot comportar a nivel de congelacions (s’ha d’aanr ágil, sinó…)

Malgrat no haver-hi massa gent (hem calculat unes 30 persones), hem contactat amb alguna de les expedicions. Hi han uns russos que solament un es troba bé i ja ha dormit al camp 1 i té la intenció de pujar fins el 2 (els altres 2 estan al base amb mal d’alçada). També hem conegut a una mexicana d’uns 45 anys que l’intentarà pujar amb oxigen (al igual que 6 sudafricans que a sobre van amb 6 sherpas). L’Eva, així és com s’anomena aquesta agradable mexicana, ens explica que ja ha pujat el Dhaulagiri, ha intentat el GII i ha pujat amb èxit l’Everest, sempre però en oxigen. Ens comenta que a l’Everes hi anava amb uns companys que a un d’ells li va agafar un edema cerebral a 6400 mt i va salvar la vida de miracle (amb paràlisis però, de la part dreta del cos) i els altres 2 amb severes congelacions. Ella té molt clar que no deixarà mai l’oxigen. En Fernando sobre aquest tema ens comenta que tampoc s’ha de ser tan purista, i a l’Everest és normalíssim pujar-lo amb oxigen (el 98% de la gent que el puja o l’ha pujat ho fa amb oxigen a partir de 7000 mt o una mica més, el mateix Edmund Hillary així ho va fer acompanyat de bastants sherpas). Pel que fa al Cho Oyu considera que un alpinista hauria d’assumir el risc de pujar-lo sense oxigen (pujar-lo amb oxigen suposa més o menys baixar uns 1500 mt d’alçada).

Cada dia abans d’anar a dormir i convertir-nos amb uns senglars farcits de plumes (i amb la nostra botella d’aigua calenta que ens la posem als peus i es converteix en un dels millors plaers del dia) fem una sobretaula amb en Pitu i en Fernando que moltes vegades resulta molt interessant. En Fernando Garrido Velasco és tot un personatge que ens fa enriquidora l’expedició (aquest aragonés de 53 anys ha estat el primer alpinista del món en pujar un vuit mil a l’hivern en solitari, precisament el Cho Oyu, d’haver-ho intentat a l’Everest també a l’hivern, d’haver-se quedat a 100 mt del mateix Everest de la ruta parcialment nova en la cara nort i sense oxigen, d’haver pujat el Shisha Pagma i d’ostentar encara el record del món en permenència en alçada, ni més ni menys que 66 dies al cim de l’Aconcagua, a part d’haver escalat molts cims del Andes i la majoria dels Alps). Ens sorprèn quan ens diu que es considera una persona bastant freda, però quan està a aquestes alçades es converteix en un sentimentalista de collons (que ratlla la cursilería). Al sentir aquestes paraules em provoca una gran satisfacció doncs em pensava que era únicament un servidor el qui s’havia transformat (ja de per si em considero bastant sensible, però tant…). Suposo que el fet d’estar a 9500 km de casa i a 3 dies del centre sanitari més proper (i no és precisament Nova York, sinó Katmandu), i conviure sobre aquests monstres de muntanyes en unes condicions realment dures i sense trobar-se massa fi, se’ns desperta un sentiment d’estimació cap als teus fora del comú. De totes maneres us puc dir amb tota sinceritat, que sentir això és un dels millors plaers que m’està donant aquesta expedició. Arribarem a on arribarem, però el que un experimenta emocionalment aquí a dalt, ningú ens ho treurà. És quelcom molt especial.

Bé amics, no explico més detalls (que en n’hi ha un munt) perquè sinó semblarà el capítol d’un llibre. Només dir-vos que demà dormirem al camp 1 i pujarem fins al 2 el dia següent per tornar al base (si la meteo i la salut ens ho permet). De moment la meteo és bastant bona, sol el matí i ennuvolat a la tarda amb molts de dies nevant. De totes maneres ens comenten que d’aquí a 3 dies canviarà el temps amb l’arribada de molta i molta neu. Veurem…

 Així doncs d’aquí uns dies esperem explicar-vos com ha anat aquesta experiencia a 7200 mt amb les nostres estimades manoples. Ja som a l’equador de l’expedició. Ara arriba la tralla de veritat.

Gràcies amics de tot cor pel vostre suport. Sou els grans culpables de sentir el que sentim.

Us deixem amb una foto des del camp 1.

Una forta abraçada amics!!!!!!!!! I petonets per les noies!!!!!!!!!!!!!

JA SOM AL CAMP BASE AVANÇAT (5700 MT)

Hola de nou amics i amigues!!

Ahir finalment vam arribar al camp base avançat (5700 mt.) després de dos dies de treking des del camp base xinès. La caminada d’unes quatre hores (12 km aprox.)fins al camp intermitg (5300 mt) va ser una mica més airosa del que caldria en aquesta altitut, i zasssssss! Un mal de cap de mil dimonis, tenia la sensació que tots els ferrers de La Bisbal i rodalies s’haguessin posat d’acord en moldejar el meu caparró. Un hemicraneal i posteriorment un ibuprofè em van permetre sobreviure dignament la resta del que quedava de dia.

Aquests dies ha estat curiós veure els “iaquers” fent manar aquests bèsties tan resistents i amb tanta personalitat (si així es pot dir) amb aquelles banyes que causen impresió. Aquesta gent els manen amb sons guturals i amb una onda (la que va utilizar en David per matar en Goliat) per adreçar el iac que  s’esgarria. Ens han transportat fins el camp base avançat practicament una tonalada de material (900 quilos per ser exacte).

El treking del camp intermitg fins l’avançat va ser espectacular. Glaciars a cada costat del camí, muntanyes de sis i set mil metres a tocar, i un Cho Oyu que es mostra cofoi a davant nostre. Les múltiples llengües de glaç que anem trovan dibuixen unes formes i uns colors que encisen els nostres ulls. No hi ha millor escultor ni arquitecte que la pròpia natura…

En arribar al camp base avançat vàrem tenir la sensació d’estar al cor de l’himalaia, la zona és preciosa. La nostra muntanya, el Cho Oyu, la tenim al davant dels morros i realment és imponent i amb una forma francament bonica. El problema va ser el putu mal de cap, i en Pitu mal de panxa. Si li afegim que nevava (a sobre fred), que havíem de muntar les tendes, que la respiració era dificultosa (els narius se t’assequen i et surt sang) i que estaves immers a dins d’un globus d’eli, el panorama no era d’eufòria. La sensació de falta d’aire és bastant desagradable, però som conscients que ens hi hem de començar a acostumar.

Diuen els experts que a aquesta altitut assimiles menys d’un 50% d’oxigen del que ho faries arran de mar. És a dir, funcionem amb menys d’un pulmó (no és ben bé així) i si no arriba prou oxigen al cos, evidentment res funciona igual de bé. Esperem que l’hematocrit ens pugi i comencem a generar globus vermells. Sinó haurem de trucar l’Eufemiano Fuentes que ens envïi unes quantes dosis d’epo.

Com ja us vaig comentar, la dificultat d’aquesta muntanya rau en superar els problemes d’alçada. Per donar un exemple, segons ens informe en Fernando, per pujar un 6000 o un 7000 amb quatre, cinc o com a molt sis nits en alçada(per sobre de 5000) en n’hi ha prou per atacar. Nosaltres ja en portem 5 i ens en queden 20.

Avui a dins a la tenda estàvem a -8. Una de les millors sensacions del dia és quan abans d’anar a dormir omplo una botella d’aigua calenta i la poso a dins del sac, emmmm….. La que ja no és tan agradable és quan en una de les múltiples desvatllades durant la nit et troves amb la baves congelades, quant més bavós més calipos de baves acumules.

Ja fa onze dies que no ens dutxem i amb la ventada del camp base xinès i l’intermitg, els nostres cabells tenen la mateixa textura que la dels tibetans. Hem de buscar un moment per tal de dutxar-nos tipus gat amb una palanganeta d’aigua calenta.

I explicant-vos aquest panorama, us preguntareu… i aquests nanus o són més tontos que els pèls del cul que veuen venir la merda i no s’aparten, o volen proclamar-se herois locals o comarcals. Doncs us asseguro que la història neix quan un després d’haber probat l’eufòria i la sensació de felicitat després d’haver aconseguit quelcom que t’il.lusiona a través de molt d’esforç (i no sempre reptes relacionats amb l’esforç físic, sinó també projectes d’una altra esfera) et ve a visitar aquell pensament, et truca a la porta, toc toc i et diu: vull tornar a sentir aquella sensació. És una droga dura que et reclama de tant en tant. És el que hi ha…

Bé companys i companyes… ja veieu que tenim molt de temps a reflexionar i filosofar. Em dic a mi mateix que no us vull fotre rotllos, i entre l’alçada que et “xarvota”, les dificultats en conectar-nos, i el que us trobem a faltar… acabo escribint més del compte.

Avui hem fet un vol d’una horeta al votant del camp base i hem obserbat davant de la nostra sorpresa que tan sols hi ha 7 expedicions (unes 30 persones). Una d’Austràlia, de Mèxic, Xile, Russia…

Amics, demà la “puja”, una mena de ritual a on es crema incens i es dona menjar i beure als deus i es beneixen els grampons i els piolets, tot a fi que tinguem sort en l’ascenció. Jo no sóc creient, però ja em sembla bé seguir aquestes tradicions.

Dilluns, si el nostre estat de salut o permet, pujarem a muntar el camp 1 (6400 mt). Comença la tralla.

Una vegada més, gràcies pel vostre suport i els vostres missatges, ens encantaria agrair-vos-ho personalment però segur que em deixaria algú, i no seria just. Milers de gràcies, i ja sé que sóc un pesat, però penseu que camineu al nostre costat.

Una abraçada ben forta!!

Us deixem una altra foto amb el Cho Oyu al fons(amb tota l’expedició en pes). Ara ja el veiem molt més aprop.

CAMP BASE XINÈS

Tachi Dele amics!! (Hola amb tibetà)

Portem un parell de dies al camp base xinès i la muntanya ja ens ha ensenyat les urpes.  Fa un vent fort i bastant molestós durant tot el dia i a la que se’n va el Sol les temperaturas baixen de manera molt brusca. Aquesta darrera nit estàvem a -12 graus i a dins a la tenda a -3. Fins i tot se m’ha congelat l’ampolla de pipi que tinc al costat (qualsevol surt de la tenda…). Dono gràcies a totes les oques que van fer possible el nostre sac de dormir (una delicia…). Segons ens comenten estem situats al bell mig d’un corredor que és una autopista perfecta per aquest vendaval (el camp base avançat està molt més protegit i arrecerat). De totes maneres per una bona aclimatació, tal com us vaig dir, ens resistim a avançar massa ràpid. De moment ho portem bastant bé, una mica de mal de cap, sensació de borratxera, i unes nits que no dormo més de dues hores seguides (això en Pitu ho porta millor, té la gran virtut de poder-se dormir dret).  Res que surti del que es considera normal a aquestes alçades (fa molts mesos que dins el meu cap havia viscut les mateixes sensacions).

Cada dia treking de quatre horetes guanyant alçada (5200 mt). Cada dia veiem el Cho Oyu més aprop nostre. Fixeu-vos la foto que enviem avui amb la de l’altre dia (ens hi apropem…). Realment és preciós, ens fa molta il.lusió poder-lo acaronar. Però té unes dimensions que ens obliga està molt de temps en alçada i això és el repte, la dificultat, l’esforç, la superació. Arribar a 5000, 6000 mt no té una gran dificultat, però permanéixer-hi i superar la barrera dels 7000 fent-hi nits, és una altra historia…

Avui ja hem començat a veure tots els iacs que van pujant fins a on estem. Són iacs que provenen dels pobles tibetans que hem deixat enrera (a 4000 mt) i que serveixen per portar la càrrega del camp base xinès fins l’avançat. Per aquests tibetans suposa una font d’ingressos espectacular (esperen els mesos d’expedicions en candaletes). Nosaltres en necessitarem exactament 21!! Quan m’ho han dit no m’ho creía. Però si comences a comptar tendes (4 petites pel base, 4 més d’alçada, una tenda menjador i una tenda cuina), estris de cuina, menjar, cordes i material, plaques solars… A més a més a aquesta época els iacs no poden portar tanta càrrega doncs acaben de passar l’hivern i estan molt prims (a la tardor després dels monzons hi ha més verd).

Bé amics… no m’errotllo més. Agrair-vos una vegada més el vostre suport. Aquí dalt tenim molt de temps per pensar, i no tingueu cap dubte que  vosaltres sou una font d’inspiració. No hi ha dia que no pensi amb la gent que m’estimo, que per sort és molta. Una abraçada ben forta!!!!!!!!!!

De camí al CAMP BASE XINÈS

Hola amics! En primer lloc excusar-nos del retard en les nostres conexions, pero per aquí dalt això no és tan fácil. Entre xinos i satèl.lits la conexió és lenta, carregosa i bastant incòmode.

Doncs bé, hem estat dos dies a Tingri (4250 mt) que per accedir-hi has de passar per una carretera tortuosa que es va encrespant fins passar pels 5000 mt (fins i tot el cotxe rep les conseqüències del mal d’alçada, li costa avançar. Realment ens comenten que té una explicació científica o física). La vista és excel.lent però la caparrassa està assegurada. L’arribada a aquest coll és talment com si arribessis a un final d’etapa del tour (com una senyal d’arribada plena de les típiques banderoles budistes). Aquesta carretera és molt atractiva, a part de veure multitut de pobles tibetans pots gaudir de la vista de moltes muntanyes de més de 6000mt (i fins i tot el Shisha Pagma de 8000). Ens aturem en un dels pobles a prendre un te tibetà (amb mantega de iac, i salat i dolent com una mala cosa) fent-la petar amb aquests tibetans tan curiosos (vestimentes de tribu d’Etiòpia amb el mòbil a la mà per fer-te una foto… quins fenomenus!).

Arribem a Tingri, ja al que en podríem dir el Plateau tibetà. Aquest poble tibetà és dels autèntics, molt bonic (cases blanques i xates com ells amb finestres de colors hiperdecorades al igual que els seus interiors), pero viure aquí és d’una duresa espectacular. Envoltat de muntanyes pelades (vegetació nula), molt al fons la serralada himalàiaca (per primer cop podem contemplar el nostre Cho Oyu al costat de l’Everest), sense llum ni aigua i amb una ventolera que s’aixeca a la tarda que sembla que estiguis a l’oeste. En definitiva, guapo, però el títol de la pel.lícula seria “En terra hostil”.

Cada dia treeking de 3 o 4 horetes a la muntanya sense nom més propera que veiem (fins arribar als 4600 mt.), dinar (mengem sempre el mateix, arròs amb tres o quatre platets al costat de verduretes i una mica de carn esmicolada, realment és bo) fins quedar tips com porquets. Realment ens agafem fil per randa tot el que ens va dient en Fernando Garrido ( atipar-nos per tenir bones reserves allà on sempre estarem en dèficit, és a dir, a partir del Camp Base Avançat, i aclimatació lenta amb control dels esforços).

La vista des d’aquestes muntanyes que pugem cada dia és espectacular, tenim l’Everest i el Cho Oyu a davant dels morros. El Cho Oyu es veu preciós… buffff!!!!

En algun moment del dia (o de la nit) una mica de caparrassa, el cor un xic més accelerat, pujes una escala i la respiració no flueix de la manera habitual, no tanta gana, ni tanta son, però de moment ho portem bastant bé. Tot dins de la normalitat i res que no es pugui soportar.

Finalment hem decidit que dormirem 3 nits al Camp Base Xinès (4900 mt) i una nit més al Camp Intermitg (5350 mt.) abans d’arribar el proper divendres, a on será la nostra casa les pròximes setmanes, el Camp Base Avançat (5700 mt.). Pensem que els primers deu dies en alçada són molt importants, i millor començar bé. Paciència en arribar al CBA que ja tindrem temps a estar-hi.

Amics, tan bon punt poguem conectar-nos, us anirem informant de la historia i del que vagi succeïnt. Milers de gràcies pels ànims i el vostre suport. Tots dos estem molt contents de tenir-vos tan aprop. Una forta abraçada a tots!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

ACLIMATANT A NYALAM (3700 m.)

Amics! Per fi us podem escriure alguna cosa. Des de que hem deixat el Nepal i hem entrat al Tibet (be... a la Xina) la comunicació s'està fent molt difícil. No tenim Internet sempre que volem, ni tampoc podem entrar al bloc ni enviar fotos, ni facebooks... brrrrrrrrr estem a la Xina i ho controlen tot.
Per dir vos que fa dos dies a la frontera, vam haver de pagar 140 Euros perquè un paio ens passes el satèl·lit per alguna muntanya i així evitar els controls policials (amb escaner i tot, cosa estranya a mig de muntanya) que prohibeixen l'entrada de satel.lits. Per acabar ho d'adobar no podrem utilitzar el satèl·lit fins el camp base avançat (previst arribar-hi el proper dimarts o dimecres) doncs si t'enganxen utilitzant el satèl·lit en aquests pobles tibetans ( i de policia no en falta) la tenim liada (suposo que el pobre Albert Bosch ja deu estar tremolant).
Bé... anem al tema. Abans d ahir vam arribar a Zhangmu (finalment a 2200 mt) el primer poble xinès, més que tibetà, que trobem, molt humit i de pas. Just passar-hi la nit.
Ahir ja vam arribar a Nyalam, després d'una horeta de seguir una carretera plena de curves i que s'empinava com una mala cosa. Tenia la sensació que m'endinçava dins d'un ventall que anava pujant progressivament. Començava a 1500 mt  i acabava als cims de 7000 i 8000 mt. Realment te n'adones que aquell dia que el que ara és la India va topar amb el continent asiatic, l'impacte devia ser tal que es van fer uns plecs a la terra formant-se el que ara es l'Himàlaia. D'aquí el ventall (l'abanu que diu la meva àvia) que us explicava. Buff!!! quin rotllo! ja veig que el mal d'alçada em comença a efectar, veureu d'aquí uns dies...  

Doncs bé, anem al gra. Ahir treeking de tres horetes per començar a aclimatar arribant a 4000 mt. És impresionant sentir-te envoltat de cims de cinc i sis mil metres (la majoria d'ells verges de ser escalats).

El poble de Nyalam si que és autentic tibetà, tenim temps suficient per donar-hi voltes i contemplar les típiques construccions amb grans finestres vermelles amb talles de fusta a on hi reposen apilades les famoses

caques de iac (semblen panets a punt de ser enfornats) que els hi serveixen per poder escalfar-se (el fum que surt de les xemeneies deixa els carrers amb un perfum molt peculiar) donada la manca de fusta a aquestes alçades.

També ens fa molta gràcia veure l'aspecte dels tibetans. Cara grossa, galtes vermelles escaldades pel Sol (pica de valent), ulls axinats i unes immenses arracades de corall i turquesa passades de generació en generació i per acabar-ho d'adobar un passador d'ivori que els hi serveix per posar-hi les llargues caballeres. Curiosos...

Avui hem tornat a fer un treeking d'unes quatre horetes arribant a 4200 mt. i seguint la teoria i les indicacions del nostre apreciat i experimentat Fernando Garrido. Beure molt, moure'ns cada dia, i dormir sempre

una mica mes avall d'on s'ha arribat durant el dia amb el propi peu. Des d'aquesta alçada hem vist per primera vegada un cim de 8000 mt el Shisha Pagma. Lluny, pero clarament identificable. La vista de

Nyalam d'aquesta alçada és preciosa (anclat enmig de la vall envoltat d'aquests monstres). Baixant hem trobat uns tibetans llaurant amb un parell de iacs el poc terreny que tenen preparant-lo per sembrar

abans no arribin els monzons. Dura la vida a aquestes alçades. Que n'estem de bé... que diu aquell.

Curiosament baixant ens hem adonat del peculiar caminar del nostre guia en Phurba. Un guia amb un currículum espectacular, cinc Everest, dos Cho Oyus, i un Shisha Pagma. Després de fer-li un comentari

mentre dinàvem ens ha confirmat que no té cap dit del peu. Home... no caminarà com la Judit Mascó!

De moment portem be l'aclimatació, poca caparrassa i algun que altra esbufec quan comences a pujar, però en general bé. Ens ho estem agafant molt tranquils. Caminadetes suaus, descansar, menjar... Això

acaba de comencar i millor comencar bé. Paciència, molta paciència.

M'encantaria poder-vos enviar imatges pero m'és impossible. Una vegada conectem el satèl.lit serà una altra història.

Espero poder-vos enviar fotos quan tinguem el satèl.lit disponible. I si demà i demà passat al petit poble de Tingri (4200 mt) tenim Internet continarem informant.

Milers de gràcies pels vostres comentaris i pel vostre suport, sou una font extra de motivació.

Gràcies amics!

Des de Nyalam

Després de dos dies al Tibet avui ja hem començat a tocar alçada, estem al poble de Nyalam (3750 m) i hem fet un petit treeking de tres horetes fins a 4000 m. més o menys per començar a aclimatar.

Aquest poble tibetà és molt xulu i ens hi quedarem fins demà passat que enfilarem cap a Tingri (demà treeking fins a 4400 m).

Això de l'alçada es tota una història segons el que ens explica en Fernando Garrido. Avui a Nyalam hi havia un alemany recuperant-se, doncs al camp base estava fatal. Bé, a veure com ens va... Sobretot tenim clar d'anar molt a poc a poc.
De moment no puc penjar fotos, és tota una història, això del xinès es més complicat del que sembla...

Salut!

Ultimant preparatius i trobada amb Ms.Hawley

Amics!!! Ja fa dos dies que estem a Katmandú ultimant preparatius, visats, comprovant material, tendes, cordes, coneixent qui serà el  nostre cuiner (Gokul) i el nostre sherpa d'altura (Ang Purba), anant al supermercat pel menjar d'altura, i passejant per la caòtica però a la vegada acollidora capital del Nepal. Avui al matí hem rebut a l'hotel la visita agradable de Ms. Hawley, una Sra. amb majúscula de vuitanta-cinc anys que en fa més de cuaranta que recull dades de les ascensions als pics més alts de l'Himalaya, una eminència en el món de l'Himalaisme, qui tothom respecte molt. Per donar exemple ella fou qui decidí si era la coreana o l'Edurne qui havia estat la primera dona en coronar els 14 vuit mils. M'ha encantat xerrar-hi una estona, les seves paraules m'han ensenyat molt. Demà iniciarem la ruta amb cotxe que ens portarà a la frontera amb el Tibet (2800 mt). A partir d'allà veurem com funciona internet per satèl.lit...

Moments abans d'agafar l'avió cap a Doha

Entrevista a labisbal.tv

Visualitza l'enllaç:    http://t.co/p2ZToDUn
Dani i Manel, va ser tot un plaer respondre les vostres preguntes!

Un buff genial!!!

Gràcies per aquest buff tan especial!!!

Els més petits també ens donen ànims!

Gràcies Eloi i Roger! Buscaré les pedretes que us vaig prometre!

AGRAÏMENTS A TOTS ELS SEGUIDORS I COMPANYS!!!!!!

Vull que sabeu que el suport que ens esteu donant és una font d'energia extra per assolir aquest repte. No cal que us digui que aquesta experiència m'il.lusiona i em fa vibrar, sempre he necessitat motivacions i experiències de superació i de descobriment per sentir-me viu, a un el pareixen com el pareixen... i no tinc cap dubte que el dia que no senti això seré un mort vivent. Però també vull que sabeu que sense vosaltres seria ben poca cosa. Necessito molt estimar! Pot semblar cursi, però és així. Tingueu present que caminareu al meu costat.
Una abraçada de cor a tots vosaltres.
D'aquí a uns dies espero que la conexió a internet sigui suficient per poder-vos seguir informant de l'aventura.

Salut companys!!!!

Publicació al PUNT AVUI

Agraïm al Punt Avui la seva col·laboració en aquesta aventura!!! Intentarem portar aquest diari català al cim!

ESCALFANT MOTORS!

Volteta a Vall Ter, provant material. Això sí... els plumes ja ens els posarem a l'Himalaya , només faltaria que agafessim el xarrampió!!

Trobada amb l'Albert Bosch, el primer català en conquerir l'Antàrtida

Ahir ens vam trobar amb l'Albert Bosch, qui recentment ha estat el primer català en arribar a l'Antàrtida amb la menys que estimable ajuda de les seves cames i del seu espectacular entusiame.
El motiu de la trobada va ser oferir-nos el seu satèl.lit BGAN per tal de poder-nos "conectar" a internet des del camp base del Cho Oyu i així poder-vos informar dels nostres avenços o desventures.
La gentilesa d'aquest tiu ha estat espectacular. És molt bonic trobar-te gent bona i disposada a ajudar-te, però si a més et contagia energia positiva, ja és la òstia. A l'Albert li entusiame menjar-se la vida a queixalades, gaudint de noves sensacions, nous reptes, descubrint nous mons i noves il.lusions. Per molts anys Albert, una gran manera de viure, i de ser una mica feliç!!!  

ITINERARI-CALENDARI APROXIMAT CHO OYU

El proper 15 d'abril volarem cap a Kathmandú, capital del Nepal, fent escala a Doha (Qatar Ariwais).

16 i 17 d'abril a Kathmandú ultimant preparatius, tràmits varis i visita amb la llegendaria Mss. Holley.

18 d'abril desplaçament a Zangmu (2300 mt.), població fronterera amb el Tibet.

19 d'abril, ja al Tibet, de camí cap a la població de Nyalam (dormirem a 3750 mt.)

20 d'abril arribem a Nyalam a on dormirem (4200 mt.)

21 d'abril de camí a Old Tingri (4350 mt.) a on dormirem.

22 d'abril arribem a Old Tingri (4500 mt) a on farem nit.

23 d'abril de camí al Camp Base Xinès (4900 mt) a on passarem el Sant Jordi amb una mica de mal de cap.

24 d'abril arribem al Camb Base Xinès (5300 mt) a on farem nit.

25 d'abril de camí a on serà la nostra casa el proper mes, el Camp Base Avançat, ABC (5300 mt).

26 d'abril arribem al Camp Base Avançat (5650 mt).

27 d'abril, Camp Base Avançat.

28 d'abril porteig al Camp 1 (6400 mt) i de retorn al CBA.

29 d'abril al Camp Base Avançat.

30 d'abril pujada al Camp 1 (6400 mt) i una altra nit d'insomni i mal de cap.

1 de maig porteig al Camp 2 (7200 mt) superant la cascada de gel equipat amb cordes fixes i retorn al CBA

2 de maig Camp Base Avançat.

3 de maig pujada al Camp 1.

4 de maig pujada al Camp 2.

5 de maig baixada al Camp Base Avançat.

6 de maig al Camp Base Avançat.


Del 7 al 20 de maig repetiriem aquest sistema d'ascenció amb "serra"per tal d'acabar-nos d'aclimatar (que el nostre cos hi neixin multitut de globus vermells) i intentaríem l'atac al cim. La pujada al cim consistirà en: pujada al C1 des del CBA (6400 mt.) i nit, pujada al C2 (7200 mt) i nit, pujdada al Camp 3 (7600 mt) i nit, cim passant per la cascada de roca i gel (8201 mt) i retorn al C3 a fer nit, cinquè dia de retorn al CBA.

Del 21 al 23 de maig de camí a Kathmandú.

Dia 24 de maig retorn a terres catalanes.


Aquesta és la previsió que fem a priori, però les circumstàncies de salut i meteorològiques acabarant de marcar els "tempos". El Cho Oyu, malgrat ser la 6ª muntanya més alta del món no té massa dificultats tècniques, però l'altitut és l'altitut... i passarem bona part d'aquests dies amb menys del 50% d'oxigen a la sang, fet que dificulta l'ascens.

Més que una foto... una senyal!

Curiosament, avui en Pitu  m'ha donat una foto de l'any 1995 que tenia totalment esborrada de la memòria. Una foto amb dedicatòria inclosa (al seu darrera) que li vaig donar un any després d'haver pujat l'Aneto. Han passat molts anys, les nostres cares i les nostres vestimentes han variat molt, però el que no ha canviat és el nostre esperit aventurer i la passió per la muntanya. M'encanten les senyals... jeje!

Trobada amb en Fernando Garrido Velasco, el nostre guia

Un mes abans d'iniciar el nostre viatge cap a l'Himàlaia, ens reunim a Jaca amb qui serà el nostre guia, en Fernando. Un gran professional i un alpinista de primera fila. 

Fotos Himàlaia 1995

Com neix el projecte?

Des de ben jovenets l'alpinisme ha estat una de les nostres passions. L'any 1995 un servidor, juntament amb el mateix Pitu Sayols i tres companys més vam fer el treeking al voltant dels Anapurnas a l'Himàlaia nepalès, i vam ensopegar amb unes muntanyes màgiques. Aquella experiència ens va captivar i després de tornar-hi tres vegades més vam començar a pensar a fer una expedició a un dels grans cims de l'Himàlaia.
Sempre he pensat que la vida circula molt de pressa i les il.lusions i els projectes que a un el motiven no poden deixar-se abandonats. M'entusiama poder experimentar sensacions noves, i les condicions i l'entorn d'aquest repte penso que em conduiran a viure una experiència inoblidable i profitosa. Compartir aquesta experiència amb vosaltres pot fer més plaent l'aventura.
David