ACOMIADAMENT

IMATGES QUE ENS FEIEN REFLEXIONAR...

Robert Noreika, un lituà amb qui vam compartir bones estones al Camp Base. A la tornada de l'intent a cim (malgrat anar amb oxigen), vam comprovar que les dues mans mai més tornarien a ser igual. Ell encara no acabava de creure's el que li havia passat. Quan li preguntava si tornaria a repetir la decisió que va prendre, si valia la pena tot el que li havia passat per una muntanya de 8000 mt,  un xic desorientat pel que li havia succït, em va mirar i em veu fluixa em va dir: "I don't know David".

 A la tornada del Base Avançat vam compartir l'autobús amb Juanito Oiarzabal i Carlos Pauner (també havien contractat els serveis de Thamserku Treeking) que tornaven del Shisha Pagma (també al Tibet). Mogut per la meva curiositat i el meu instint periodístic, a n'en Juanito (a la imatge, al meu costat tocant-se el munyó d'un dels dos peus mutilats) li vaig preguntar si l'edema pulmunar que havia tingut en l'intent al Shisha i  les noves congelacions li farien replantajar-se la seva continuitat als 8.000. La seva resposta va ser clara, "estoy harto de tanto sufrir, xaval... es hora de disfrutar con la família...

A aquesta imatge, és bastant visible la inflamació a la cara. Sortosament l'edema facial, gràcies a l'edemox, no va anar a més...

 Estat d'alguna de les tendes, després de dormir al camp 2 (7.200 mt). El vent a aquestes alçades és devastador.

ROBERT NOREIKA

r

PUJANT AL CAMP 2

ÚLTIMES NOTÍCIES DEL PUNT AVUI

Hola companys i companyes!

Aquesta vegada no ens és gens fàcil iniciar aquesta crónica, doncs definitivament hem hagut de renunciar en el nostre intent de fer cim. Sabíem que pujàvem juntament amb tots vosaltres però com un dia us vaig comentar, aquesta muntanya si fa un estarnut no deixa pujar a ningú. I així ha estat.

Ens sembla que aquesta vida són prioritats, i davant les previsions meteorològiques que ens advertien de forts vents (ratxes de 80 km/h), vam considerar prudent no insistir. Va ser una decisió dura, però creiem acertada. D’acord que ens sentiem definitivament aclimatats i forts, però no ens compensava assumir uns riscos tan elevats i pagar un preu previsiblement molt alt.

Creiem que aquesta expedició no ha estat de bon tros cap fracàs (no ho dic ni molt menys en el sentit de la fàbula de la guilla i els raïms), tot el contrari, una experiència vital a on hem après qüestions molt íntimes que ens han enriquit moltíssim. Hem conegut gent molt interessant, curiosament la nostra tenda menjador era un punt de trobada i a la vegada de debat i d’intercanvi d’experiències a on van intervenir xilens, alemanys, australians, mexicans, francesos, eslovacs, argentins, lituans... molts d’ells estaven expectants de la decisió que finalment nosaltres preniem (segurament per la presencia d’en Fernando). Durant aquests més de 30 dies hem experimentat sensacions noves (mai viscudes anteriorment), sensacions molt emotives sobretot vers la nostra gent (està tants dies envoltats d’aquesta immensitat respirant com a màxim el 50% d’oxigen, amb unes condicions que no són les més desitjables, quant a temperatures, comoditats i salut) encara que sigui un tòpic, t’ajuden a apreciar molt més del que gaudim a la nostra terra. Definitivament ha estat l’experiència vital més brutal que mai hagi viscut, ni proves esportives extremes ni viatges exòtics de motxilla se li acosten.

Recordo quan vam dormir a 7200 mt, ens trobàvem forts (malgrat patir alguna petita congelació) i ens vam plantejar continuar pujant. El risc de contraure alguna dolença era important i vam renunciar, després la meteorologia ens va fer deixar la feina a mitges.

 El cim haurà d’esperar… quan? El temps dirà… 

En aquestes muntanyes han aflorat molts valors. Valors com la convivència, l’esperit de superació, l’esforç, persevarància, paciencia, el respecte cap a un mateix (tenint molta cura del teu estat i sabent renunciar), la solidaritat, l’estima, el d’integració (de tota la gent que estava en la mateixa situació que nosaltres)…

Com us vam dir en alguna ocasió, aquesta experiència ha estat un autèntic experiment de laboratori, a on podríem escriure un llibre senser de detalls i sensacions.

Ara tenim ganes que siguin les dues de la tarda del proper divendres per tocar terres catalanes i deixar de respirar aquest aire “pur” i sec capaç de mossegar-te els narius sense clemència, rossegar-te els llavis amb impunitat, deixar-te sense alè fins i tot dormint, de desgastar-te la gana sense poder digerir, glaçar-te el cos fins no sentir les extremitats. Tenim ganes de viure a on viuen la resta de mortals, de tornar-nos a dutxar, de deixar de dormir a -10 graus, d’estar amb molèsties quasi permanentment, de deixar de pixar en un petit recipient veient que el nou orí descongela l'anterior, de deixar de cagar faltant-me  l'oxigen netejar-me amb la neu deixant-me les mans gelades. Tinc ganes de deixar-me de prendre més pastilles (ibuprofens, hemicraneals, edemox per un petit edema que vaig tenir al principi i que ja no cal donar-li més voltes), deixar de beure aigua bullida i menjar alguna cosa més que no sigui arròs, tenim ganes de deixar de sentir-nos estèrils i impotents i tornar-la sentir viva...

Volem acabar, agraïnt-vos el vostre suport, les vostres paraules han esta un alenada d’aire fresc que ens refeien en els moments baixos i ens esperonaven encara més en els moments que estàvem hipermotivats. Sempre més agrairem el vostre suport, ens heu fet estimar-vos i apreciar-vos més del que prèviament podiem sentir. Aquesta expedició no hagués estat el mateix sense vosaltres. Sense cap mena de dubte vosaltres també en formàveu part i heu aconseguit emocionar-nos.

Properament intentarem deixar-vos alguna imatge i video que us pot agradar.

ARRIBA L'HORA DE LA VERITAT!

Hola companys i companyes! En primer lloc dir-vos que no sabeu la il.lusió que ens fa llegir els vostres missatges de suport. Quan portes pràcticament un mes per aquestes terres, llegir les vostres paraules ens emocionen i ens fan saltar les llàgrimes, agraïm el suport de tots vosaltres que sense cap mena de vergonya comenteu el que creieu. Podríem dir que estem aïllats a dins d'una bombolla amb molt de temps per pensar amb gent que ens estimem i ens apreciem. Bé... perdoneu pel nostre "cursilisme" però és així.

Bé doncs, anem pel que anem. Fa poques hores acabem de baixar del camp 2 (7200 mt). Mai havíem tingut el Cho Oyu tan aprop, semblava que aixecant la mà el podies tocar. Tan sols 1000 mt de desnivell ens separaven (com del pàrquing de Vall Ter fins al Bastiments). Però realment són els 1000 mt més difícils de superar. Per arribar al camp 2 vam estar nou hores exprimint-nos al màxim. Després de la cascada de gel va començar a bufar un fort vent que incrementava la sensació de fred. Pel camí ens vam trobar amb algun que altre "petate" a on hi havia tendes i menjar que havien hagut de deixar a mig camí (després vam descobrir que era el material dels xilens).  Els últims dos-cents metres de desnivell que vam tenir de superar abans d'arribar al camp 2 van ser tot un suplici, el nostre caminar semblava el d'aquell senyor que per primera vegada tocava la lluna.
Hem passat una "bona" nit al camp 2 (malgrat les baixes temperatures, la dificultat en conciliar el son, i la manca de gana) fet que ens hem arribat a plantejar si avui mateix pujàvem a camp 3 a dormir (bé… a patir, perquè allà no es dorm) i intentar fer cim el dia següent. Aquest replantajament venia donat perquè sabíem que la meteorologia empitjorarà (tenim una página web que ens diu quin temps farà cada dia durant els propers cinc dies,) amb un increment bastant bèstia del vent (ja l’hem tastat i sabem que és el pitjor enemic). En Fernando Garrido, ens ho ha desaconsellat totalment tenint en compte que era la primera nit a 7200 mt.

Hi ha expedicions que tenen contractat un meteoròleg (els millors són en Victor Bahia portugués, o els suïssos) que pagant 2000 eurus tens una predicció molt més exacta que la nostra. Qui ho té contractat calla com un puta. Normal…

La baixada malgrat ser baixada, ha estat bastant dura. Primer que has d’estar atent amb els rapels, i segon que baixes amb una falta d’energia espectacular. Han estat 3 hores i mitja fins al camp 1 i 4 hores inacabables per la glacera descomposta seguit per un pedregam que no s’acaba mai fins arribar al base (sense deixar de nevar). Realment un dia dur. Però saber que arribes al base, ara en aquests moments que ja no ens fa mal de cap i podem menjar sense problemes és un plaer. Sembla mentida que a 5700 mt et sentis com a casa (la teva tenda individual, tenda menjador, en Gokul, el cuiner, que ens fa un “xafarranxos” increibles, sense passar tanta fred…).

Bé amics i amigues, creiem que hem fet una gran aclimatació (imprescindible per la nostra seguretat), però ara ens ho juguem tot a una carta. Tenim el diumenge, el dilluns i el dimarts per poder sortir del camp base i atacar cim (que serien 5 dies). La meteo decidirà (com hem dit no pinta bé, però tenim confiança que canvïi), malgrat sentir-nos molt valents i amb ganes no ens la jugarem alegrament. El dia X et jugues literalment la vida. Volem tornar-vos a veure…

Una abraçada ben forta a tots els amics i un petonàs a totes les seguidores i amigues d’aquest bloc. Sou collonuts!!!!!!! I collonudes!!!!

 Us deixem aquesta foto a on es pot veure el Cho Oyu a tocar!

NOU ARTICLE DE EL PUNT AVUI

TOCANT ELS 7000 MT

Amics, amigues, aquests dies han passat moltes cosetes interessants! Explicar-vos-ho és un dels plaers més grans que tenim en els moments de descans (camp base).

Abans d’ahir vam sortir del camp base per arribar al camp 1 i realment l’ascenció es va poder fer amb molta major “comoditat” de la que ho havíem fet la primera vegada (bona mostra que després d’una setmana al camp base ens estem aclimatant). Malgrat aquestes sis horetes de marxa a un se li fan llargues quan saps que ho hauràs de repetir un parell de vegades més. Precisament el problema dels vuit mil és que has de pujar i baixar vàries vegades pel mateix lloc (com si no costés…). A un sis mil o un set mil, vas pujant i aclimatant a l’hora progressivament, però sense haver de dormir a 6000 i a 7000 i picu vàries vegades per després tornar al base. Psicològicament es fa dur.

Doncs bé, com us deia, quan vam arribar al camp 1 (6400) amb la intenció de quedar-nos a dormir, vam instal.lar-nos en Pitu i un servidor en una tenda minúscula (típica d’alçada). Vaig encarregar-me d’anar a buscar neu amb una pala de plàstic i posar-la en una bossa d’escombraries industrial (hidratar-se en alçada és del més important per no patir en tanta mesura els efectes devastadors de l’alçada). Fer aigua tenint tanta neu sembla molt fácil però no ho és tant. Si la poses directament a l’olla fot una pudor de cremat espectacular (n’has de desfer una miqueta a foc lent per tal que es desfaci i després posar-li la resta). I la segona cosa important és quan vas a buscar neu és no fer forats com aquell que busca petroli (que és el que vaig fer jo) perquè sinó et queda un pòsit de terra que… sort que prenem omeprazol (protector gàstric). Allà dalt tampoc tens massa coses a fer, però amb la fred que fa i amb la lentitut que es desfà la neu, t’has de carregar de paciencia.

Us explicaré altres problemes de dormir i permenéixer a aquestes alçades a tall de curiositat, i que segurament les podeu trobar mitg divertides (i més no havent de suportar-les vosaltres) i per nosaltres són totalment noves.

No tens gaire gana i l’estómac no el tens massa fi, i a sobre t’has de moure en espais tan reduits que fer el sopar és tota una història. Jo li vaig proposar a n’en Pitu menjar liofilitzats. Van en una bossa i no has de rentar l’olla (que amb la fred que fa…). Doncs fet, un dia arròs provençal amb peix, i un altre dia arròs amb pollastre al curri (no caldria ser tan original...). En Pitu en va menjar dues curellades. A la que se’n va el Sol (si n’hi ha) i comença a fosquejar tot es congela. Si no poses les ampolles dins el sac, el dia següent o durant la nit no tens aigua (ja no parlo de la roba doncs ens hi posem vestits…). El problema és durant la nit quan t’has de semi incorporar per fer pipi. Amb la fred que fa ni te la trobes (jo mai he estat un superdotat, però em sembla que la tinc estardard…) i a sobre toques amb el cap al sostre de la tenda que hi ha un dit de glaç fet que quedis empernat i encara se t’encongeix més (i això que el forat del recipient és força gran) i per acabar-ho d’adobar jo que estic operat de la fimosis de vegades se t’escapa alguna goteta. Si per mala sort cau a on poses al cap, bo i que el sentit de l’olfacte a aquestes alçades queda disminuit, dorms amb un perfum que encara que tu en siguis el fabricant, és bastant desagradable. Quan intentes dormir (l’insomni és un altre hàndicap) de vegades tens la sensació que et falta l’aire (que et passi com camines és força desagradable, però quan dorms…) tens com una mena d’apneas que fan que t’ho pensis dues vegades a probar de tornar a clapar (massa fácil dinyar-la així…). Un altre problema quan t’aixeques és trobar-te a dins els narius unes costres immenses i molta mucositat (sempre que et moques surt sang) juntament amb els llavis enganxats i amb petites feridetes. Quan t’has de vestir a dins la tenda abans de sortir, tots els moviments són lents i dificultosos, et poses nerviós perquè no t’entra la bota o perquè no trobes no se què… No començo amb la pell perquè no acabaríem, només diré ressecs i arrugats (en Fernando ens comenta que qui baixa de fer un vuit mil arriba a casa consumit i fet una merda, qui es pensi que arribant amb més globus vermells estàs més fort és una autèntica falacia, l’alçada consumeix i quan no té més a on agafar es menja el propi múscul).

Explicades aquestes curiositats i sensacions, noves per nosaltres i segurament també per molts de vosaltres, us explicarem l’intent d’ascencs fins el camp 2 (7200 mt). Per primera vegada a la meva vida (en PItu alguna cosa més havia experimentat abans) vaig sentir-me un autèntic alpinista. Vam sortir equipats com si anessim a la guerra, tèrmiques (pel cos i les cames), polar, jaqueta de plumes prima i una altra de gruixuda, pantalons de treeking i gore tex a sobre, botes d’expedició, grampons, arnés amb el jumar, quatre mosquetons, un repalador, motxilla i l’espasa (el piolet). Només de sortir ja et trobes corda fixa i comences a "jumejar", però quan realment al.lucines és quan a 6800 mt et trobes una cascada de gel de més de 150 mt. i amb molts trams amb una inclinació del 75 al 80 per cent. Jumar amb una mà, cop de piolet en un altre i força amb els grampons. Amb tanta força que n’hi va haver un incomprensiblement que em va saltar. Sortosament no va ser en una de les parets pràcticament verticals. En Pitu (com veureu a la foto) em va ajudar a tornar-me’l a posar. Bufff!!! Quin "zustu"………

Quan vam superar la barrera de glaç teníem a pràcticament la nostra alçada un munt de muntanyes. Un espectacle visual increïble.

El temps però, les nostres cames, i la nostra respiració (havíem de fer vint lentes passes i aturar-nos)  veiem cada vegada més difícil poder arribar al camp dos i tornar a baixar a l’1 essent encara de dia. Finalment als voltants dels 7.000 mt. d’altitut vam decidir descendre. Fins i tot el nostre sherpa que és qui portava dues tendes les va deixar a 7100 mt. pel proper dia acabar-les de pujar.

En Fernando sempre comenta que va bé aclimatar-se fins als voltants dels 7000 mt., a partir d’aquí el desgast és tan important que millor no compensa aclimatar (amb els riscos també que comporta a nivell de salut, edemes, ictus…).

Com també diu en Fernando, “de bajar… baja hasta la mierda”, però curiosament la respiració continua dificultosa i teníem un quadre que el podríem definir com a “debilitat” (feblesa de cames, sensació d’embriaguesa, mal de cap, aquella mena de globus que us parlava). Quan ja ens aproximàvem a la cascada de gel, ens vam trobar amb una esquerda que infravalorant-la i passant per sobre d’una part que hi havia neu, vaig caure. Per fortuna no va passar res, només un cop de piolet al cap que em va rebentar una part de la jaqueta de plumes. Ara explicant-ho amb la tranquilitat d’estar al base penso amb aquelles gallines que el gall les munta i surten estarrofades amb un munt de plumes a l’aire.

Vam superar un rapel una mica complicat i llarg (d’uns 70 mt) i per tant ja estàvem fora de la barrera de gel. A partir d’aquesta alçada fins a l’1 va ser bastant terrible. Semblava que les tropes de l’exèrcit nortamericà ens atequessin. Un vent gèlid d’una força bastant important ens fuetajava i bombardejava amb uns perdigons de gel que no ens feria però ens castigava durament. L’exèrcit de Jaume I el conqueridor baixa com podia fins arribar al camp 1. Bufff!!!

Nit al camp 1 amb les condicions abans explicades, però ja conegudes. Avui una mica groguis hem baixat al base. Aquí ja s’hi comença està força bé.

La verita és que hem tornat molt contents de com ha anat tot. Sembla increible que el patiment et recompensi amb tal mena de felicitat interior (hi ha qui m’ha dit alguna vegada, però perquè et passes tantes hores corrent si et canses i pateixes? però i el després… li responc, és droga dura!).

Atenció companys! Dues cosetes importants per tal que esteu assabentats del que farem. Demà relax. Demà passat dormirem a camp 1, el dia següent dormirem a camp 2, i el següent dia tornarem directament al base (això sempre que la meteo ho permeti, doncs les perspectives no són massa bones). Si ho podem fer… estarem a punt per ATACAR EL CIM!!! Per tant si els càlculs no fallen el proper diumenge o dilluns vindrà l’hora de la veritat… AL ATAQUE!!

Hòstia!!! No ser perquè m’avanço tant, doncs encara falten molts dies i poden passar moltes coses. Però estava impacient per anunciar-vos els plans teòrics.

Per acabar us vull tornar a dir que cada missatge que rebem de vosaltres és com una espurna de felicitat. No sabeu el que s’agraeix rebre notícies dels teus (ja us he explicat vàries vegades a quin nivell està la nostra sensibilitat, no em fa cap mena de vergonya dir-vos que he plorat un munt de vegades). Hi ha dies que aquestes muntanyes se’t mengen, sembla que estiguem tancats en una mena d’hibernacle (i de vegades pitjor, una presó). Hi ha moments de molts tipus, però no sempre són bons, i t’aferres precisament amb la teva gent. Quan camines hores i hores mirant la neu, alguna cosa has de pensar… i vosaltres sou la meva força i la meva energia. Com ja us he comentat alguna vegada el què estem visquent és com un experiment de laboratori i resulta que aquest experiment m’ha fet gaudir i sentir encara més de la gent que t’aprecies o t’estimes. Una sensació molt i molt plaent.

Milers de gràcies a tots els qui ens encomaneu energia, i no ens oblidem dels més petits com l’Arnau, en NIl, la Judit, la Laia, en Damià, l'Ian ,l'Eloi, en Roger, l’Eulàlia ,en Pere i la Mariona, vosaltres també ens ajudeu molt! Molts petons!!!!! I fins d’aquí uns dies.

ARTICLE DE EL PUNT AVUI

ARRIBADA A CAMP 1

Amics, amigues, hem arribat al camp 1 (6400mt)!

Després d’un parell de dies al camp base practicant escalada en gel amb en Fernando, abans d’ahir vam pujar fins el camp 1. Vam necessitar cinc hores i mitja per arribar-hi. El primer tram va ser espectacular, una immensa glacera ens marcava el camí dibuixant-nos multitut de formes i colors (em feia pensar amb el perito moreno argentí). És com un bosc, amb arbres i matolls de gel brillants com un diamant (a les zones a on hi toca el Sol). Tens tota la sensació d’estar al cor de l’Himalaia. Però les últimes dues hores (de 6000 mt fins a 6400 mt) es van convertir en una autèntic suplici. Segurament són els 400 mt de desnivell positiu que més he patit a la meva vida en pujar. Sempre més em recordaré d’aquesta tartera empinada, esmunyedissa (fas un pas i en baixes dos) i enverinada per l’alçada. El cap se m’estallava, les cames em defellien, em faltava l’aire i tenia la sensació que en qualsevol moment podría desmaiar-me (ni tan sols em feia mal un genoll que fa mesos em molesta, les altres dolències eren molt més bèsties). Us asseguro que vaig repassar cada una de les vostres cares un munt de vegades. Cada un de vosaltres m’apretava per darrera i m’alentava que continués (una bona mostra que encara no estem prou aclimatats, malgrat que en Pitu i en Fernando estaven millor) Bufff!!!!!

Quan vam arribar a dalt, la vista era més que magnífica. Els meus ulls banyats de llàgrimes flipafen. Unes quantes tendes muntades a sobre el gel, i el cim que ens mirava ferm i impertèrrit. Vaig pensar que si no tenia ganes que l’acaronessim, un estarnut i totes les tendes surten volant cap avall. És immens, impetuós. Des del mateix camp 1 vam intuïr la cascada de gel d’uns 150 metres de llargada i amb una inclinació d’un 75%. En principi estpa equipada amb cordes fixes i l’ascens no té perquè tenir cap mena de complicació. Però fa un parell de dies als voltants del camp base vaig comprobar que fer servir el “jumar” (aparell que enganxes a la corda fixe i t’ajuda a tirar amunt) i asegurar-te  i fer un rapel assegurant-te també prèviament, tot això amb unes manobles immenses (guants sense dits que sembla que en lloc de mans tinguis un parell de munyons) amb el globus que portes a 7000 o a 8000 mt (barrera de roques) i amb el fred de fa (pots estar entre -20 a -40 graus, i ja no parlem si fa vent) no és tan fácil de fer anar. I més tinguent en compte que del camp 1 al 2 hi ha més de 30 fraccionament (més de 30 vegades que haurem de realizar aquesta operació) i més de 20 del camp tres cap a munt. Segons en Fernando haurem de treure’ns moltes vegades les manoples i quedar-nos amb els guants fins que tenim a sota per tal de poder maniobrar bé, amb el problema que això pot comportar a nivel de congelacions (s’ha d’aanr ágil, sinó…)

Malgrat no haver-hi massa gent (hem calculat unes 30 persones), hem contactat amb alguna de les expedicions. Hi han uns russos que solament un es troba bé i ja ha dormit al camp 1 i té la intenció de pujar fins el 2 (els altres 2 estan al base amb mal d’alçada). També hem conegut a una mexicana d’uns 45 anys que l’intentarà pujar amb oxigen (al igual que 6 sudafricans que a sobre van amb 6 sherpas). L’Eva, així és com s’anomena aquesta agradable mexicana, ens explica que ja ha pujat el Dhaulagiri, ha intentat el GII i ha pujat amb èxit l’Everest, sempre però en oxigen. Ens comenta que a l’Everes hi anava amb uns companys que a un d’ells li va agafar un edema cerebral a 6400 mt i va salvar la vida de miracle (amb paràlisis però, de la part dreta del cos) i els altres 2 amb severes congelacions. Ella té molt clar que no deixarà mai l’oxigen. En Fernando sobre aquest tema ens comenta que tampoc s’ha de ser tan purista, i a l’Everest és normalíssim pujar-lo amb oxigen (el 98% de la gent que el puja o l’ha pujat ho fa amb oxigen a partir de 7000 mt o una mica més, el mateix Edmund Hillary així ho va fer acompanyat de bastants sherpas). Pel que fa al Cho Oyu considera que un alpinista hauria d’assumir el risc de pujar-lo sense oxigen (pujar-lo amb oxigen suposa més o menys baixar uns 1500 mt d’alçada).

Cada dia abans d’anar a dormir i convertir-nos amb uns senglars farcits de plumes (i amb la nostra botella d’aigua calenta que ens la posem als peus i es converteix en un dels millors plaers del dia) fem una sobretaula amb en Pitu i en Fernando que moltes vegades resulta molt interessant. En Fernando Garrido Velasco és tot un personatge que ens fa enriquidora l’expedició (aquest aragonés de 53 anys ha estat el primer alpinista del món en pujar un vuit mil a l’hivern en solitari, precisament el Cho Oyu, d’haver-ho intentat a l’Everest també a l’hivern, d’haver-se quedat a 100 mt del mateix Everest de la ruta parcialment nova en la cara nort i sense oxigen, d’haver pujat el Shisha Pagma i d’ostentar encara el record del món en permenència en alçada, ni més ni menys que 66 dies al cim de l’Aconcagua, a part d’haver escalat molts cims del Andes i la majoria dels Alps). Ens sorprèn quan ens diu que es considera una persona bastant freda, però quan està a aquestes alçades es converteix en un sentimentalista de collons (que ratlla la cursilería). Al sentir aquestes paraules em provoca una gran satisfacció doncs em pensava que era únicament un servidor el qui s’havia transformat (ja de per si em considero bastant sensible, però tant…). Suposo que el fet d’estar a 9500 km de casa i a 3 dies del centre sanitari més proper (i no és precisament Nova York, sinó Katmandu), i conviure sobre aquests monstres de muntanyes en unes condicions realment dures i sense trobar-se massa fi, se’ns desperta un sentiment d’estimació cap als teus fora del comú. De totes maneres us puc dir amb tota sinceritat, que sentir això és un dels millors plaers que m’està donant aquesta expedició. Arribarem a on arribarem, però el que un experimenta emocionalment aquí a dalt, ningú ens ho treurà. És quelcom molt especial.

Bé amics, no explico més detalls (que en n’hi ha un munt) perquè sinó semblarà el capítol d’un llibre. Només dir-vos que demà dormirem al camp 1 i pujarem fins al 2 el dia següent per tornar al base (si la meteo i la salut ens ho permet). De moment la meteo és bastant bona, sol el matí i ennuvolat a la tarda amb molts de dies nevant. De totes maneres ens comenten que d’aquí a 3 dies canviarà el temps amb l’arribada de molta i molta neu. Veurem…

 Així doncs d’aquí uns dies esperem explicar-vos com ha anat aquesta experiencia a 7200 mt amb les nostres estimades manoples. Ja som a l’equador de l’expedició. Ara arriba la tralla de veritat.

Gràcies amics de tot cor pel vostre suport. Sou els grans culpables de sentir el que sentim.

Us deixem amb una foto des del camp 1.

Una forta abraçada amics!!!!!!!!! I petonets per les noies!!!!!!!!!!!!!