ARRIBADA A CAMP 1

Amics, amigues, hem arribat al camp 1 (6400mt)!

Després d’un parell de dies al camp base practicant escalada en gel amb en Fernando, abans d’ahir vam pujar fins el camp 1. Vam necessitar cinc hores i mitja per arribar-hi. El primer tram va ser espectacular, una immensa glacera ens marcava el camí dibuixant-nos multitut de formes i colors (em feia pensar amb el perito moreno argentí). És com un bosc, amb arbres i matolls de gel brillants com un diamant (a les zones a on hi toca el Sol). Tens tota la sensació d’estar al cor de l’Himalaia. Però les últimes dues hores (de 6000 mt fins a 6400 mt) es van convertir en una autèntic suplici. Segurament són els 400 mt de desnivell positiu que més he patit a la meva vida en pujar. Sempre més em recordaré d’aquesta tartera empinada, esmunyedissa (fas un pas i en baixes dos) i enverinada per l’alçada. El cap se m’estallava, les cames em defellien, em faltava l’aire i tenia la sensació que en qualsevol moment podría desmaiar-me (ni tan sols em feia mal un genoll que fa mesos em molesta, les altres dolències eren molt més bèsties). Us asseguro que vaig repassar cada una de les vostres cares un munt de vegades. Cada un de vosaltres m’apretava per darrera i m’alentava que continués (una bona mostra que encara no estem prou aclimatats, malgrat que en Pitu i en Fernando estaven millor) Bufff!!!!!

Quan vam arribar a dalt, la vista era més que magnífica. Els meus ulls banyats de llàgrimes flipafen. Unes quantes tendes muntades a sobre el gel, i el cim que ens mirava ferm i impertèrrit. Vaig pensar que si no tenia ganes que l’acaronessim, un estarnut i totes les tendes surten volant cap avall. És immens, impetuós. Des del mateix camp 1 vam intuïr la cascada de gel d’uns 150 metres de llargada i amb una inclinació d’un 75%. En principi estpa equipada amb cordes fixes i l’ascens no té perquè tenir cap mena de complicació. Però fa un parell de dies als voltants del camp base vaig comprobar que fer servir el “jumar” (aparell que enganxes a la corda fixe i t’ajuda a tirar amunt) i asegurar-te  i fer un rapel assegurant-te també prèviament, tot això amb unes manobles immenses (guants sense dits que sembla que en lloc de mans tinguis un parell de munyons) amb el globus que portes a 7000 o a 8000 mt (barrera de roques) i amb el fred de fa (pots estar entre -20 a -40 graus, i ja no parlem si fa vent) no és tan fácil de fer anar. I més tinguent en compte que del camp 1 al 2 hi ha més de 30 fraccionament (més de 30 vegades que haurem de realizar aquesta operació) i més de 20 del camp tres cap a munt. Segons en Fernando haurem de treure’ns moltes vegades les manoples i quedar-nos amb els guants fins que tenim a sota per tal de poder maniobrar bé, amb el problema que això pot comportar a nivel de congelacions (s’ha d’aanr ágil, sinó…)

Malgrat no haver-hi massa gent (hem calculat unes 30 persones), hem contactat amb alguna de les expedicions. Hi han uns russos que solament un es troba bé i ja ha dormit al camp 1 i té la intenció de pujar fins el 2 (els altres 2 estan al base amb mal d’alçada). També hem conegut a una mexicana d’uns 45 anys que l’intentarà pujar amb oxigen (al igual que 6 sudafricans que a sobre van amb 6 sherpas). L’Eva, així és com s’anomena aquesta agradable mexicana, ens explica que ja ha pujat el Dhaulagiri, ha intentat el GII i ha pujat amb èxit l’Everest, sempre però en oxigen. Ens comenta que a l’Everes hi anava amb uns companys que a un d’ells li va agafar un edema cerebral a 6400 mt i va salvar la vida de miracle (amb paràlisis però, de la part dreta del cos) i els altres 2 amb severes congelacions. Ella té molt clar que no deixarà mai l’oxigen. En Fernando sobre aquest tema ens comenta que tampoc s’ha de ser tan purista, i a l’Everest és normalíssim pujar-lo amb oxigen (el 98% de la gent que el puja o l’ha pujat ho fa amb oxigen a partir de 7000 mt o una mica més, el mateix Edmund Hillary així ho va fer acompanyat de bastants sherpas). Pel que fa al Cho Oyu considera que un alpinista hauria d’assumir el risc de pujar-lo sense oxigen (pujar-lo amb oxigen suposa més o menys baixar uns 1500 mt d’alçada).

Cada dia abans d’anar a dormir i convertir-nos amb uns senglars farcits de plumes (i amb la nostra botella d’aigua calenta que ens la posem als peus i es converteix en un dels millors plaers del dia) fem una sobretaula amb en Pitu i en Fernando que moltes vegades resulta molt interessant. En Fernando Garrido Velasco és tot un personatge que ens fa enriquidora l’expedició (aquest aragonés de 53 anys ha estat el primer alpinista del món en pujar un vuit mil a l’hivern en solitari, precisament el Cho Oyu, d’haver-ho intentat a l’Everest també a l’hivern, d’haver-se quedat a 100 mt del mateix Everest de la ruta parcialment nova en la cara nort i sense oxigen, d’haver pujat el Shisha Pagma i d’ostentar encara el record del món en permenència en alçada, ni més ni menys que 66 dies al cim de l’Aconcagua, a part d’haver escalat molts cims del Andes i la majoria dels Alps). Ens sorprèn quan ens diu que es considera una persona bastant freda, però quan està a aquestes alçades es converteix en un sentimentalista de collons (que ratlla la cursilería). Al sentir aquestes paraules em provoca una gran satisfacció doncs em pensava que era únicament un servidor el qui s’havia transformat (ja de per si em considero bastant sensible, però tant…). Suposo que el fet d’estar a 9500 km de casa i a 3 dies del centre sanitari més proper (i no és precisament Nova York, sinó Katmandu), i conviure sobre aquests monstres de muntanyes en unes condicions realment dures i sense trobar-se massa fi, se’ns desperta un sentiment d’estimació cap als teus fora del comú. De totes maneres us puc dir amb tota sinceritat, que sentir això és un dels millors plaers que m’està donant aquesta expedició. Arribarem a on arribarem, però el que un experimenta emocionalment aquí a dalt, ningú ens ho treurà. És quelcom molt especial.

Bé amics, no explico més detalls (que en n’hi ha un munt) perquè sinó semblarà el capítol d’un llibre. Només dir-vos que demà dormirem al camp 1 i pujarem fins al 2 el dia següent per tornar al base (si la meteo i la salut ens ho permet). De moment la meteo és bastant bona, sol el matí i ennuvolat a la tarda amb molts de dies nevant. De totes maneres ens comenten que d’aquí a 3 dies canviarà el temps amb l’arribada de molta i molta neu. Veurem…

 Així doncs d’aquí uns dies esperem explicar-vos com ha anat aquesta experiencia a 7200 mt amb les nostres estimades manoples. Ja som a l’equador de l’expedició. Ara arriba la tralla de veritat.

Gràcies amics de tot cor pel vostre suport. Sou els grans culpables de sentir el que sentim.

Us deixem amb una foto des del camp 1.

Una forta abraçada amics!!!!!!!!! I petonets per les noies!!!!!!!!!!!!!