TOCANT ELS 7000 MT

Amics, amigues, aquests dies han passat moltes cosetes interessants! Explicar-vos-ho és un dels plaers més grans que tenim en els moments de descans (camp base).

Abans d’ahir vam sortir del camp base per arribar al camp 1 i realment l’ascenció es va poder fer amb molta major “comoditat” de la que ho havíem fet la primera vegada (bona mostra que després d’una setmana al camp base ens estem aclimatant). Malgrat aquestes sis horetes de marxa a un se li fan llargues quan saps que ho hauràs de repetir un parell de vegades més. Precisament el problema dels vuit mil és que has de pujar i baixar vàries vegades pel mateix lloc (com si no costés…). A un sis mil o un set mil, vas pujant i aclimatant a l’hora progressivament, però sense haver de dormir a 6000 i a 7000 i picu vàries vegades per després tornar al base. Psicològicament es fa dur.

Doncs bé, com us deia, quan vam arribar al camp 1 (6400) amb la intenció de quedar-nos a dormir, vam instal.lar-nos en Pitu i un servidor en una tenda minúscula (típica d’alçada). Vaig encarregar-me d’anar a buscar neu amb una pala de plàstic i posar-la en una bossa d’escombraries industrial (hidratar-se en alçada és del més important per no patir en tanta mesura els efectes devastadors de l’alçada). Fer aigua tenint tanta neu sembla molt fácil però no ho és tant. Si la poses directament a l’olla fot una pudor de cremat espectacular (n’has de desfer una miqueta a foc lent per tal que es desfaci i després posar-li la resta). I la segona cosa important és quan vas a buscar neu és no fer forats com aquell que busca petroli (que és el que vaig fer jo) perquè sinó et queda un pòsit de terra que… sort que prenem omeprazol (protector gàstric). Allà dalt tampoc tens massa coses a fer, però amb la fred que fa i amb la lentitut que es desfà la neu, t’has de carregar de paciencia.

Us explicaré altres problemes de dormir i permenéixer a aquestes alçades a tall de curiositat, i que segurament les podeu trobar mitg divertides (i més no havent de suportar-les vosaltres) i per nosaltres són totalment noves.

No tens gaire gana i l’estómac no el tens massa fi, i a sobre t’has de moure en espais tan reduits que fer el sopar és tota una història. Jo li vaig proposar a n’en Pitu menjar liofilitzats. Van en una bossa i no has de rentar l’olla (que amb la fred que fa…). Doncs fet, un dia arròs provençal amb peix, i un altre dia arròs amb pollastre al curri (no caldria ser tan original...). En Pitu en va menjar dues curellades. A la que se’n va el Sol (si n’hi ha) i comença a fosquejar tot es congela. Si no poses les ampolles dins el sac, el dia següent o durant la nit no tens aigua (ja no parlo de la roba doncs ens hi posem vestits…). El problema és durant la nit quan t’has de semi incorporar per fer pipi. Amb la fred que fa ni te la trobes (jo mai he estat un superdotat, però em sembla que la tinc estardard…) i a sobre toques amb el cap al sostre de la tenda que hi ha un dit de glaç fet que quedis empernat i encara se t’encongeix més (i això que el forat del recipient és força gran) i per acabar-ho d’adobar jo que estic operat de la fimosis de vegades se t’escapa alguna goteta. Si per mala sort cau a on poses al cap, bo i que el sentit de l’olfacte a aquestes alçades queda disminuit, dorms amb un perfum que encara que tu en siguis el fabricant, és bastant desagradable. Quan intentes dormir (l’insomni és un altre hàndicap) de vegades tens la sensació que et falta l’aire (que et passi com camines és força desagradable, però quan dorms…) tens com una mena d’apneas que fan que t’ho pensis dues vegades a probar de tornar a clapar (massa fácil dinyar-la així…). Un altre problema quan t’aixeques és trobar-te a dins els narius unes costres immenses i molta mucositat (sempre que et moques surt sang) juntament amb els llavis enganxats i amb petites feridetes. Quan t’has de vestir a dins la tenda abans de sortir, tots els moviments són lents i dificultosos, et poses nerviós perquè no t’entra la bota o perquè no trobes no se què… No començo amb la pell perquè no acabaríem, només diré ressecs i arrugats (en Fernando ens comenta que qui baixa de fer un vuit mil arriba a casa consumit i fet una merda, qui es pensi que arribant amb més globus vermells estàs més fort és una autèntica falacia, l’alçada consumeix i quan no té més a on agafar es menja el propi múscul).

Explicades aquestes curiositats i sensacions, noves per nosaltres i segurament també per molts de vosaltres, us explicarem l’intent d’ascencs fins el camp 2 (7200 mt). Per primera vegada a la meva vida (en PItu alguna cosa més havia experimentat abans) vaig sentir-me un autèntic alpinista. Vam sortir equipats com si anessim a la guerra, tèrmiques (pel cos i les cames), polar, jaqueta de plumes prima i una altra de gruixuda, pantalons de treeking i gore tex a sobre, botes d’expedició, grampons, arnés amb el jumar, quatre mosquetons, un repalador, motxilla i l’espasa (el piolet). Només de sortir ja et trobes corda fixa i comences a "jumejar", però quan realment al.lucines és quan a 6800 mt et trobes una cascada de gel de més de 150 mt. i amb molts trams amb una inclinació del 75 al 80 per cent. Jumar amb una mà, cop de piolet en un altre i força amb els grampons. Amb tanta força que n’hi va haver un incomprensiblement que em va saltar. Sortosament no va ser en una de les parets pràcticament verticals. En Pitu (com veureu a la foto) em va ajudar a tornar-me’l a posar. Bufff!!! Quin "zustu"………

Quan vam superar la barrera de glaç teníem a pràcticament la nostra alçada un munt de muntanyes. Un espectacle visual increïble.

El temps però, les nostres cames, i la nostra respiració (havíem de fer vint lentes passes i aturar-nos)  veiem cada vegada més difícil poder arribar al camp dos i tornar a baixar a l’1 essent encara de dia. Finalment als voltants dels 7.000 mt. d’altitut vam decidir descendre. Fins i tot el nostre sherpa que és qui portava dues tendes les va deixar a 7100 mt. pel proper dia acabar-les de pujar.

En Fernando sempre comenta que va bé aclimatar-se fins als voltants dels 7000 mt., a partir d’aquí el desgast és tan important que millor no compensa aclimatar (amb els riscos també que comporta a nivell de salut, edemes, ictus…).

Com també diu en Fernando, “de bajar… baja hasta la mierda”, però curiosament la respiració continua dificultosa i teníem un quadre que el podríem definir com a “debilitat” (feblesa de cames, sensació d’embriaguesa, mal de cap, aquella mena de globus que us parlava). Quan ja ens aproximàvem a la cascada de gel, ens vam trobar amb una esquerda que infravalorant-la i passant per sobre d’una part que hi havia neu, vaig caure. Per fortuna no va passar res, només un cop de piolet al cap que em va rebentar una part de la jaqueta de plumes. Ara explicant-ho amb la tranquilitat d’estar al base penso amb aquelles gallines que el gall les munta i surten estarrofades amb un munt de plumes a l’aire.

Vam superar un rapel una mica complicat i llarg (d’uns 70 mt) i per tant ja estàvem fora de la barrera de gel. A partir d’aquesta alçada fins a l’1 va ser bastant terrible. Semblava que les tropes de l’exèrcit nortamericà ens atequessin. Un vent gèlid d’una força bastant important ens fuetajava i bombardejava amb uns perdigons de gel que no ens feria però ens castigava durament. L’exèrcit de Jaume I el conqueridor baixa com podia fins arribar al camp 1. Bufff!!!

Nit al camp 1 amb les condicions abans explicades, però ja conegudes. Avui una mica groguis hem baixat al base. Aquí ja s’hi comença està força bé.

La verita és que hem tornat molt contents de com ha anat tot. Sembla increible que el patiment et recompensi amb tal mena de felicitat interior (hi ha qui m’ha dit alguna vegada, però perquè et passes tantes hores corrent si et canses i pateixes? però i el després… li responc, és droga dura!).

Atenció companys! Dues cosetes importants per tal que esteu assabentats del que farem. Demà relax. Demà passat dormirem a camp 1, el dia següent dormirem a camp 2, i el següent dia tornarem directament al base (això sempre que la meteo ho permeti, doncs les perspectives no són massa bones). Si ho podem fer… estarem a punt per ATACAR EL CIM!!! Per tant si els càlculs no fallen el proper diumenge o dilluns vindrà l’hora de la veritat… AL ATAQUE!!

Hòstia!!! No ser perquè m’avanço tant, doncs encara falten molts dies i poden passar moltes coses. Però estava impacient per anunciar-vos els plans teòrics.

Per acabar us vull tornar a dir que cada missatge que rebem de vosaltres és com una espurna de felicitat. No sabeu el que s’agraeix rebre notícies dels teus (ja us he explicat vàries vegades a quin nivell està la nostra sensibilitat, no em fa cap mena de vergonya dir-vos que he plorat un munt de vegades). Hi ha dies que aquestes muntanyes se’t mengen, sembla que estiguem tancats en una mena d’hibernacle (i de vegades pitjor, una presó). Hi ha moments de molts tipus, però no sempre són bons, i t’aferres precisament amb la teva gent. Quan camines hores i hores mirant la neu, alguna cosa has de pensar… i vosaltres sou la meva força i la meva energia. Com ja us he comentat alguna vegada el què estem visquent és com un experiment de laboratori i resulta que aquest experiment m’ha fet gaudir i sentir encara més de la gent que t’aprecies o t’estimes. Una sensació molt i molt plaent.

Milers de gràcies a tots els qui ens encomaneu energia, i no ens oblidem dels més petits com l’Arnau, en NIl, la Judit, la Laia, en Damià, l'Ian ,l'Eloi, en Roger, l’Eulàlia ,en Pere i la Mariona, vosaltres també ens ajudeu molt! Molts petons!!!!! I fins d’aquí uns dies.